Nova Editorial Moll
‘Mirades a la llengua catalana’, de Joan Veny: Totes les maneres d’anunciar en català que s’acosta la pluja
Als 91 anys, Joan Veny ens descobreix la riquesa de l’idioma a ‘Mirades a la llengua catalana’, que publica Nova Editorial Moll
AMN 19/05/2024 - 12:14:41

Totes les maneres d’anunciar en català que s’acosta la pluja

-Als 91 anys, Joan Veny ens descobreix la riquesa de l’idioma a ‘Mirades a la llengua catalana’, que publica Nova Editorial Moll

Que l’anunci de pluja als niguls es pot expressar en català d’un centenar i mig de maneres diferents, encunyades en expressions populars de diversos territoris, és una de les meravelles de l’idioma que el filòleg Joan Veny ens ofereix a Mirades a la llengua catalana, que publica Nova Editorial Moll. Als seus 91 anys, Veny reuneix deu treballs sobre geografia lingüística, lèxic, historia de la dialectologia, l’entorn natural, la cultura popular i la fonètica, que reflecteixen la inesgotable riquesa del català i dels seus dialectes, acompanyats d’una col·lecció de mapes que registren a quins territoris es fan servir unes o unes altres paraules, o accents. El llibre el dedica Veny a la memòria d’Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll, autors del Diccionari català-valencià-balear, “que, mesturant ciència, passió i tenacitat, van bastir una magna obra de la lexicografia catalana i romànica”.

El volum s’obre amb una descripció del Petit Atles Lingüístic del Domini Català, fruit del colossal treball de recerca que el mateix Veny va dur a terme al llarg de catorze anys. Els significats, versions o variants de ‘blasfemar’ i ‘renyar’ integren el següent apartat, a on descobrirem que ‘flastomar’ és comú a las Balears i a l’Alguer, si bé a Menorca també fan servir ‘renegar’ i ‘batuejar’, en un recorregut sorprenent per un vocabulari que, en el passat, podia representar severs càstigs per a aquells que el fes servir. Trobam, també, les connexions amb altres llengües, com el castellà o l’occità.

L’obra dels dialectòlegs Antoni de Bofarull i Antoni Rovira i Virgili, amb els seus encerts i mancances, és l’objecte del següent estudi. És curiosa l’afirmació de Bofarull de que el barceloní de la seva època, finals del XIX, era la variant “més corrompuda” de totes, per la seva mescla, així com que l’article ‘salat’ es va introduir a les Illes en època “molt posterior a la reconquesta”.

Una bona part d’aquestes Mirades a la llengua catalana les dedica Joan Veny a l’entorn natural. Dels reculls de noms de plantes ja existeix un antecedent del 1772: les seves denominacions populars estan marcades per referents religiosos, o ètnics (‘tassa de jueu’), si bé també han jugat un paper important en la producció poètica. A l’apartat dedicat a la terra i la pedra, descobrirem com el topònim ‘Carall Bernat’, “metàfora fàl·lica d’aquesta roca” de la geografia mallorquina, fou substituït per l’eufemisme ‘Cavall Bernat’, amb el qual se’l coneix actualment.

El mateix volum inclou també un estudi sobre la llengua i la cultura popular al Penedès, amb paraules emparentades amb les expressions mallorquines o el ‘joc del pare carabasser’, estès pràcticament per totes les terres de parla catalana. Sota el títol Cel a cabassets, aigua a cantirets, i partint del treball d’Albert Manent, Veny repassa aquesta relació entre els núvols i la pluja amb totes les seves variants, a dotze comarques diferents, amb algunes expressions que es fan servir també a Menorca.

Mirades a la llengua catalana es tanca amb dos estudis sobre fonètica. Al primer d’ells apareixen les variants ‘albercoc’ i ‘aubercoc’, o les formes ‘ocell’ i ‘aucell’, totes dues ja presents al català antic. Al segon i darrer, destaca com tant les Balears com l’Alguer són “àrees conservadores”, pel que fa a la continuïtat de la llengua originària.   

Joan Veny i Clar (Campos, 1932) és va doctorar en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona (1956), tot ampliant estudis de filologia a Lovaina i Poitiers. És membre numerari de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans (1978). Ha estat catedràtic d'Institut (1960) i catedràtic de Dialectologia Catalana de la Universitat de Barcelona (1983), on des de 1954 va impartir cursos de lingüística diacrònica. Ha estat president de l'Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. A més de la tesi sobre Paralelismos léxicos en los dialectos catalanes, és autor dels llibres Estudis de geolingüística catalana, Introducció a la dialectologia catalana, Mots d'ahir i mots d'avui, Dialectologia filològica, Onomàstica i dialectologia, Escriptura i oralitat a Mallorca, així com de més d'un centenar d'articles de dialectologia, geolingüística, etimologia (especialment ictionímica), història de la llengua, estratigrafia lingüística, edició de textos, onomàstica, contacte de llengües, etc. Ha polaritzat la seva investigació en la variació dialectal i figura com el principal impulsor de l'Atles lingüístic del Domini Català, del qual ha elaborat la base de dades prèvia a la seva publicació. Ha coordinat el programa sectorial Variació i canvi lingüístic. Scripta i projecció dialectal (PB 96-023t8) i és el responsable de la secció catalana del Léxico de los Marineros Peninsulares (1985-1989), així com dels projectes de recerca europeus Atlas Linguistique Roman (Grenoble) i Atlas Linguistique des Cotes de l'Arc Nord-occidental de la Méditérranée (Monaco-Nice). Ha rebut el Premi Sanchis Guarner a la Unitat de la Llengua (1986), el Josep M. Llompart de l'Obra Cultural Balear (1997) i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1997) i és Fill Il·lustre de Campos. Col·legues i amics li dedicaren una Miscel·lània amb motiu del seu seixanta-cinquè aniversari (2 vols., Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1997 i 1998). A Nova Editorial Moll té publicats dos volums més, Els parlars catalans i Escrits lingüístics.

 

Reciente
Visto
Comentado